“Lo bello y lo triste”. Yasunari Kawabata.

[Pedro Sanchez]

Lo bello y lo triste”. Yasunari Kawabata.
Un títol fascinant, que escrit per un premi Nobel provoca la temptació de comprar-ho i llegir-ho.
Amigo Mariano, gracias por haberte tentado por mí.
Una vegada llegit, crec que en alguna edat més juvenil m’hagués impresionat, però ara he de reconèixer que no he tingut cap empatia amb la història descrita ni amb els personatges.
La narrativa l’he trobat senzilla, fàcil, àgil i de molt ben llegir, cosa que he agraït en una novel.la que per ensenyar-nos “lo bello” de la terra japonesa, el Sr. Kawabata no solament abusa de la retòrica, sinó que la contraposa, al meu entendre, a una paranoia per resaltar encara més el majestuós de lo “bello”, i que en aquest cas podria ser una psicopatia d’Otoko, “lo triste”.
Possiblement per comprendre millor al Sr. Yasunari en aquest llibre, hauríem de ser japonesos o comprendre molt bé la seva cultura, perquè sinó és així, la probable inexactitud en la traducció i la falta de coneixement dels seus costums, pensaments i sentiments, ha fet que en el meu humil criteri, no m’hagi emocionat el suficient per penetrar en tota aquesta obra.
M’he interrogat sobre la mateixa proposta narrativa i els seus personatges, i només ho puc entendre pensant que no és el mateix autor qui mou les figures, sinó que és la mateixa Otoko que ingressada en una clínica psiquiàtrica pel que li acaba passant, i tenint en compte alguns costums de la seva cultura que ens mostra l’autor, desencadena una psicopatia que la porta a “somiar”, a “desitjar”, a “fer realitat” en la seva ment tota aquesta històrica inexistent en el món real, i que amb bona ploma ens relata l’escriptor.
Ella, Otoko, en la situació psicopatològica en que es troba, veu i desitja en el seu interior mental que l’única manera de venjar-se del Sr. Oki és fer-lo sentir oblidat i rebutjat per ella mateixa , i que mori el seu fill. Així Oki podrà comprovar, sentir i viure el que realment està vivint ella.
Perquè aquesta manera de veure la novel.la pugui ser certa, he de dir que Otoko no ha sortit mai més de la clínica psiquiàtrica i ha embogit per sempre. Que Keiko és ella mateixa en la seva imaginació al.lucinatòria i que al Sr. Oki no l’ha tornat a veure mai més i per això ha de continuar imaginant que la visitat i crear tota la trama psicopàtica que hem llegit.
L’autor no ha fet més que de transcriptor de l’al.lucinació de la Srta. Otoko.
Sr. Kawabata, una novel.la massa “bella” per a mí, i massa “psicopàtica”.
Amigo Mariano, cómo te dije al principio, te tentaste por mí.
Gracias y un abrazo.

Pere Sánchez

[Autor]

Entradas