Lo bello y lo triste

[Manel Serrano]

Començo, com no podria ser d’altra manera, agraint a en Mariano el seu suggeriment per aquest grup lector. Guaiteu que jo, sense conèixer els gustos literaris d’en Mariano, no hagués apostat mai per una proposta com Lo Bello i Lo Triste, pensava més en la possibilitat d’autors hispano-americans, i ves per on, la meva intuïció se’n va en orris en veure que viatjàvem a l’extrem orient. En qualsevol cas, moltes gràcies, amic.

Deixeu-me que arrenqui aquest comentari de “Lo Bello i Lo Triste” amb una confessió: em costa la literatura oriental. Si, no puc fer més, però des de l’Orient Mitjà al llunyà, incloent a la Turquia actual, la seva producció literària no em fa gaudir, no em commou.
Hem fet vàries incursions en el context del nostre club, totes al llarg d’aquell primer curs lector, i cap d’elles em va fer vibrar: “La casa de la Mezquita”, “Madonna amb abric de pell” i “la fórmula més estimada pel professor”, van ser novel·les entretingudes però cap d’elles, segons el meu criteri i gust, amb prou “trempera”, amb “lo bello i lo triste”, genero el mateix sentiment.
Intentant seguir l’esquema que proposa el nostre sistema de puntuació: la història que se’ns proposa i l’estil o tècnica amb la que està narrada, comencem. Intento ser breu:
La història que Kawabata planteja, disposa un conflicte i una trama aparentment atractius: l’embaràs en una menor, un avortament, l’arrossegament vital de frustració i pena, una relació d’amor confosa i fronterera en quan al seu contingut sexual i, finalment, la toxicitat de la gelosia i el sentiment de possessió, son elements més que suficients com per construir un projecte entretingut i instructiu, però al meu modus de veure, l’autor no acaba d’arrodonir la novel·la.
L’autor no és capaç, per mi, de construir girs que provoquin sorpresa, tensió…, tot és bastant previsible i, fins i tot, anticipat pels mateixos personatges que son capaços de desvetllar obertament els seus sentiments i voluntats. Jo diria que és una novel·la que diu, però no mostra.
D’altra banda, he estat capaç de creure’m bona part de la novel·la, però el paper obertament descarat i patològic de la Keiko, la seva autonomia com per anar a Tokio a calçar-se a l’Oki, i organitzar la trobada i “accident” d’en Taichiro, m’ha costat. No se, no m’ha acabat de quadrar amb la seva aparent joventut i dependència de la Otoko.
En quan a l’estil, també bastant previsible. Una abundant utilització de recursos poètics, lírics, mostren (en aquest cas si), els escenaris, i el atrezzo de personatges, vestits i entorns. Ben segur que hi haurà un grapat de lectors que ponderaran aquest fet, però a mi se m’ha enfarfegat una mica.
En fi, un text que es llegeix fàcil, que planteja un conflicte i trama força interessant, però que com a projecte novel·lístic, m’ha deixat una mica indiferent.
Fins aquí el meu comentari, ens veiem a la vídeo i torno per on començava. Per damunt de tot, gràcies Mariano.

[Autor]

Entradas