Home Page Foros Literatura LOS DIAS PERFECTOS “LOS DÍAS PERFECTOS”. Jacobo Bergareche.

Viendo 1 entrada (de un total de 1)
  • Autor
    Entradas
  • #1394
    Pedro Sanchez
    Superadministrador

    LOS DÍAS PERFECTOS. Jacobo Bergareche.

    L’autor ens oferta una peculiar novela amb una enorme força narrativa i grans dosis de veritat, adentrant-nos al món de les reflexions per explorar “el capoll” de l’enamorament furtiu versus la rutina, majoritàriament inevitable, de les relacions de llarg recorregut, com és el matrimoni.

    La història narrada amb fluïdesa i sensibilitat, sense portar al lector a jutjar un adulteri, et dóna l’oportunitat d’aprofundir en les tristors que s’amaguen de vegades darrere les passions passatgeres somniades, desitjades i viscudes, fruit d’una vida rutinària. També et proposa un interrogatori continuat del teu interior, convidant al lector a posar la seva ànima enfront del mirall de la vida familiar més ortodoxa en la nostra societat.

    Luis, un periodista amb una vida rutinaria i tediosa, tant pel que fa a la seva feina com lo referent a la seva vida matrimonial, planeja assistir a un congrés a Austin, Texas.
    Aquest viatge té com a finalitat retrobar-se amb Camila, l’amant de només set días a la seva vida.
    Quan està a punt de sortir, rep un missatge seu: «Deixem-ho aquí, quedem-nos el record».

    Així neix aquesta breu novel·la epistolar estructurada per Bergareche en dues missives, una destinada a l’amant (Camila) i una altra a la seva dona (Paula). Un somni apassionat i una vida tediosa.
    El detonant literari és la correspondència que hi ha entre William Faulkner i l’amant Meta Carpenter.

    Arribat a Austin, Luis, amb el cor trencat, desil.lusionat i trist, sense res que el motivi, es refugia a la biblioteca de la universitat on topa casualment amb unes cartes de William Faulkner a l’amant Meta Carpenter. La lectura d’aquesta llarga correspondència el fa reflexionar sobre les relacions de llarga tirada com la vida matrimonial, però també a preguntar-se com s’ha de viure per aconseguir que cada dia valgui la pena.

    Bergareche posa en llavis de Luis frases com aquesta:
    “La vida que comparteixo amb Paula se’m fa un vaixell immens i carregat de coses, el rumb i la velocitat de les quals costa tant variar”.

    També altres amb trets de resignació:
    “Nosaltres, en aquest temps, ja només aspirem a tenir un bon dia, un dia aconseguit entre tants dies inútils i oblidables.

    Culminant amb veu intensa i a la vegada vençuda: “perquè viure sense passió no em sembla ja viure, sinó merament estar de pas, comptant els dies, esperant que passi alguna cosa, que arribi divendres, l’estiu, que em donin un reportatge a una ciutat exòtica, que Paula estigui de bon humor, que el meu fill marqui un gol dissabte al matí, que la Carme em demani que li faci pessigolles, que em truqui un amic per anar a sopar…”.

    L’autor, en contrast a la rutina matrimonial, ens endinsa en el pensament d’en Luis vers la seva amant.
    “Aquells pocs dies amb Camila eren aquells dies emocionants que enyorava la resta de l’any i, mentre els vivia, no volia pensar en si era feliç o no; m’esforçava per viure allò nostre sense pensar que ho estava vivint, fent veritat la frase: “per ser feliç cal no saber-ho”.

    Feta l’exposició anterior en els termes descrits, he de resaltar que la carta a la seva dona és la que possiblement, totes les parelles, s’haurien d’enviar en algún moment de la seva relació matrimonial, reclamant amb honradesa una millor vida de parella que possiblement s’hagi perdut en el camí del temps, treballant i educant als fills.

    Voldria recordar la “sentència final” per part de Bergareche en aquesta novela, quan ens interroga amb la frase:
    “Què raonable seria substituir a les noces la paraula mort per la paraula tedi.
    I és que en realitat la mort no separa, sino que uneix fins i tot més; cap persona estima més ni se sent més unida a la seva parella que quan aquesta mor.
    El que ens separa és el tedi, el tedi de veure com tot allò que t’irrita de la teva parella i el que a la teva parella li irrita de tu es repeteix sempre, perquè ningú no és capaç de canviar mai. Ja no arriba res de nou que compensi com un contrapès allò que sabem que es repetirà demà”.

    Voldria deixar clar que la novela hagués pogut estar estructurada en base a la figura i pensament d’una dona. Hagués estat escrita igual i ens hagués transmés les mateixes reflexions, per lo que la meva lectura i anàlisi ha sigut “ en neutre”, pensant que aquesta rutina matrimonial pot arribar tant a l’un com l’altre, en el mateix temps o en “ tempos” diferents.

    Arribant al final de la lectura i havent treballat el món de les reflexions en la proposta de l’autor, podem fer nostra o no, el célebre lema de Faulkner: “ Entre la pena y la nada, elijo la pena”.
    Un final obert en el que us convido a llegir aquesta estrofa:
    “Cuanto vale un beso de tu boca?,
    mujer u hombre que andas por la vida,
    haciendo de tu suerte loca
    y dejando a tu paso mil heridas”.

    Cinta gràcies per aquesta estimulant proposta.
    Una abraçada.

    Pere S.

Viendo 1 entrada (de un total de 1)
  • Debes estar registrado para responder a este debate.