Home Page Foros Literatura SEÑORA DE ROJO SOBRE FONDO GRIS Mujer de rojo sobre fondo gris

Viendo 1 entrada (de un total de 1)
  • Autor
    Entradas
  • #2333
    Manel Serrano
    Superadministrador

      “Té, pren aquest llibre i el comentem quan l’acabis. T’agradarà”
      Aquestes podien haver estat les paraules que Doña Adelaida de Urmeneta, vella republicana i professora de Literatura a l’Institut Milà i Fontanals de Barcelona, utilitzés a l’hora de estimular un jovenet estudiant de batxillerat a l’any 1972. L’estudiant era jo, i”la hoja roja” de Miguel Delibes, era el llibre suggerit.
      Aquell mateix any, el curs havia llegit i comentat de forma col·lectiva un altre dels llibres de l’escriptor castellà: “Las ratas”, i jo, que havia sortit d’aquella lectura absolutament colpit, vaig tenir l’honor de la recomanació particular amb la que encapçalo aquest escrit. Després, vindrien més: diario de un cazador; diario de un emigrante; la mortaja; el disputado voto del Sr Cayo; el príncipe destronado; el hereje i Sra de rojo sobre fondo gris.
      Miguel Delibes, el premi nóbel que mai va ser, és Narrativa amb majúscules, amor a les arrels, a la naturalesa i a la seva llengua castellana. Miguel Delibes és, ho podeu deduir, qui m’obre els ulls a la literatura i per tant, després de quatre anys de llegir plegats, la justificació per recomanar-vos la seva lectura.
      Señora de rojo sobre fondo gris, és un llibre que es publica a 1991 i que descriu la tragèdia emocional que la mort de la seva dona suposa pel mateix Delibes. És per tant un relat autobiogràfic que ens acosta el drama que va suposar la pèrdua de la seva esposa quinze o setze anys abans de la seva escriptura.
      Es tracta d’un soliloqui narrat de forma interna i en tercera persona per Nicolás, pintor madur i abandonat per la inspiració. Nicolás, “alter ego” de Delibes, narra, amb precisió, la personalitat i la vida de la seva esposa Ana, dona amb gust i talent natural per la bellesa i amb un magnetisme capaç d’influir, des de la empatia, qualsevol aspecte de la cotidianitat.
      No m’entretindré per identificar cadascun dels recursos linguistics que utilitza Delibes en aquesta particular elegia a la seva dona, seria abrumador, això no obstant, no resisteixo la temptació de transcriure un fragment a fí de gaudir, novament del que és la precisió i la intensitat narrativa del gran pintor castellà:
      Hace una hora, cuando llegaste, miraba, como cada día, el camino de grava desde el escañil. Vi cruzar tu coche ante el tragaluz. Te estaba esperando. Alicia me lo comunicó ayer. Me dijo: Ha terminado la pesadilla. Los han soltado. Ana irá a verte mañana. A través de ese cristal llega hasta mí la apagada vida del pueblo: la hornillera, la actividad de las huertas, el monótono runrún del tractor del señor Balbio; el pastor con las ovejas… Todo lo que conforma mi vida actual se recorta cada mañana en el tragaluz. Lo miro todo; lo veo todo. Soy como Dios. La claraboya ya es otra cosa. Es ella la que me mira a mí, me ofusca con su luminosidad excesiva. Pero tu madre la quiso de esta manera: grande e inclemente para que no pudiera atribuir mis limitaciones a las deficiencias de instalación. El problema era armonizar el gran chorro de luz con una casa campesina del XVIII. Había que insertar lo moderno en lo rural sin recurrir a la violencia. Una tarea adecuada para ella, puesto que uno de sus talentos radicaba en eso, en restaurar viejas mansiones sin afrentar al entorno; sin menoscabar la limpia estructura de la piedra y la madera.
      No vull repetir el que vaig dir en l’escrit de la presentació de la proposta, ja ho anirem observant al llarg del nostre debat, si, però, m’agradaria fer un apunt de la tècnica narrativa que l’escriptor assaja en aquest text: el soliloqui.
      Óbviament en Delibes podia fer el que volgués (cinc hores amb Mario), talent li sobrava per tot arreu, però més enllà de les seves capacitats individuals, paga la pena parar-nos un minut a pensar en la dificultat que te la transmisió d’una història, en aquest cas d’amor i admiració, quan l’estructura clàssica de la novel·la: introducció, desencadenant, nus i desenllaç, es veu suplantada per un exercici d’introspecció que preten els mateixos objectius però exclusivament a partir del pensament intern i només recolzat, subtilment, amb un diàleg amb un tercer personatge, en aquest cas la filla del matrimoni.
      Per a mi, ha estat un gust introduir-vos a una història d’amor que, contextualitzada en un moment dramàtic de la vida com és la malaltia, el diagnòstic i la mort, continua permetent observar al seu voltant, com un meandre quasi infinit i amb la precisió descriptiva que dona la frase curta i sincopada: l’amor per la bellesa, la vida rural, la naturalesa, els gelos, la sequetat inspirativa, la familia, la represió política , tot un reguitzell de coses que quasi sense importància, Delibes convida en aquest particular homentge a la seva dona, l’amor de la seva vida.
      Manel Serrano

    Viendo 1 entrada (de un total de 1)
    • Debes estar registrado para responder a este debate.