Home Page Foros Literatura SEÑORA DE ROJO SOBRE FONDO GRIS “Señora de rojo sobre fondo gris”. Miguel Delibes.

Viendo 1 entrada (de un total de 1)
  • Autor
    Entradas
  • #2351
    Pedro Sanchez
    Superadministrador

      “Señora de rojo sobre fondo gris”. Miguel Delibes

      Amic Serrano, ha estat una agradable i serena estona llegint, escoltant les reflexions que fa Miguel Delibes, de manera molt intimista, sobre l’amor i el buit en el dol de la pèrdua de la persona més estimada, l’esposa.
      Una novel.la impregnada d’una gran càrrega emocional i autobiogràfica, per la gran quantitat de paral·lelismes que hi trobem, en homenatge al seu gran amor, la seva dona, la seva musa.
      Al mateix temps fa una teràpia personal d’alliberament, un exorcisme de la pena tan profunda que l’acompanya.
      En un meravellós monòleg compartit en primera persona amb la seva filla Ana, una vegada alliberada del presidi, anem descobrint el sentit de tan encertat i atractiu títol novel.lesc. Puc imaginar-me el gran atractiu físic i psicològic de l’esposa amb aquell vestit vermell sense mànigues, el collaret de perles acaronant suaument el bell coll i els guants blancs fins al colze, immortalitzada en una meravellosa tela pintada amb una sola taca grisa fosca al fons, contrastant amb el viu vermell.
      “Con su sola presencia aligeraba la pesadumbre de vivir”.
      Aquesta forma de narrar que té Miguel Delibes utilitzant un llenguatge senzill, però impecable, és com una fascinant, dolça i tranquil.la posta de Sol. Un emocionant camí entre llums ocres i terroses apagant-se lentament mentre surten els estels. Una comunió perfecta entre lector i narrador.
      Ambientada en el 1974, entre l’anacronia de les anades i vingudes en la narració, podem veure-hi també de manera indirecta i només amb unes pinzellades, el reflex de la societat del moment: la manera de viure la religiositat, les revoltes estudiantils, el sindicalisme oprimit, les presons i les seves tortures, la crítica a l’academicisme educacional encotillat i uniforme, així com l’agònic final del “Generalísimo”.
      La part final de la novel.la agafa un caire molt intens per atansar-nos al desenllaç final, on Delibes en aquests últims moments, ajusta molt l’expressió del seu llenguatge.
      Voldria acabar amb dos paràgrafs, que units, ens mostren una reflexió del veritable sentit de la vida:
      “Hoy estas cosas tienen arreglo, dijo. El el peor de los casos, yo he sido feliz 48 años; hay quien no logra serlo cuarenta y ocho horas en toda una vida”.
      “Si la muerte es inevitable, ¿no habrá sido preferible así?”
      En fi, una bona novel.la des del punt de vista literari i narratiu d’un gran escriptor, però massa lineal, massa epistolar, monòtona i molt redundant en alguns moments, deixant al mateix temps una fosca ombra de superficialitat estètica i egoisme personal d’en Nicolàs respecte a la seva musa.

      PD: La tertúlia obrirà interessants finestres d’opinions i emocions contradictòries, inclús en un mateix. Depenent de l’òptica en què l’analitzem, en quina època la contextualitzem, escrita el 1991 i rellegida amb mires del 2021, així com tenint en compte la personalitat de Delibes, es presta a dir: “ Dónde dije digo, digo Diego”.

      Amic Serrano, gràcies per proposar-la i compartir-la.
      Abraçades.

      Pere Sánchez.

    Viendo 1 entrada (de un total de 1)
    • Debes estar registrado para responder a este debate.