Home Page Foros Literatura SEÑORA DE ROJO SOBRE FONDO GRIS Señora de rojo sobre fondo gris

Viendo 1 entrada (de un total de 1)
  • Autor
    Entradas
  • #2353
    Cinta Ricart
    Superadministrador

      Gràcies Manel per donar-me l’oportunitat de rellegir “Señora de rojo sobre fondo gris”. L’havia llegit al poc de la seva publicació el 1991 i la considerava la millor història de dol, i pot ser també d’amor, que havia tingut entre mans, encara que amb el temps passat quasi no recordava el magnífic text. La relectura no m’ha decebut; tot al contrari, crec que encara l’he gaudit més. Probablement, l’edat i l’experiència d’una vida en parella tenen a veure amb una vivència més profunda de les reflexions i els sentiments que va abocant Delibes en el transcurs de les pàgines amb una prosa insuperable.
      La novel·la, molt autobiogràfica encara que es disfressa de pintor, està escrita alternant la primera i la tercera persona, narrant fets i situacions a una de les filles, Ana, que ha sortit de la presó on havia ingressat per qüestions polítiques juntament amb el seu marit el 1974, any també de la malaltia i mort de la seva esposa, tema principal i motiu del llibre. Aquest recurs literari li permet a l’autor combinar el passat i el present i utilitzar-ho com a fil conductor del discurs.
      Les qüestions polítiques les tracta com a víctima passiva del sistema franquista, ja que és la seva dona la que es mou per tractar de millorar la situació dels fills.
      Queda clar que Delibes i Ángeles de Castro eren una parella força unida i la dependència de l’escriptor de la seva dona per manegar-se a la vida quotidiana i, el més importat, fer-ho amb alegria. Al llarg del llibre hi ha frases magnífiques que així ho demostren com quan diu “Procuraba desbrozarme el camino para que yo trabajara despreocupado” o “Sabía lo que me convenia, lo que procedía hacer”. Pot ser la millor definició de la seva dona és la de “Con su sola presencia aligeraba la pesadumbre de vivir”.
      Aquesta relació, que Delibes descriu com “una especie de convenio tácito”, “una empresa de dos, uno producía y otro administraba” avui en dia semblaria una mica masclista, però llavors eren uns altres temps. De totes maneres, Delibes deixa caure certes defenses en contra d’aquest concepte, explicant que ell no es va oposar a què la seva dona, a qui li veia moltes qualitats, continues estudiant com no ho hagués fet si ella hagués volgut desenvolupar una activitat professional o artística. No sabem la versió de Ángeles de Castro i si se sentia feliç cuidant al marit i als seus set fills. Sembla que sí i que no necessitava altres autonomies, encara que va animar a les seves filles a estudiar i, per tant, es tradueix que considerava convenient que tinguessin una independència, com a mínim econòmica.
      Les pàgines de la malaltia i la mort de la dona són desoladores. L’autor no s’afana en dramatismes explícits i ens fa arribar la tristor de la situació amb frases senzilles però esquinçadores. Davant del risc de la pèrdua escriu: “Nos bastaba mirarnos y sabernos. Nada importaban los silenciós, el tedio de las primeras horas de la tarde. Estabamos juntos y era suficiente” o “No tendré a nadie a mano cuando me asalte el miedo”. Es pot descriure millor?
      A pesar de l’angoixa que sobrevola la novel·la, no hi manquen traços d’humor i ironia, com per exemple quan parla de Primo Lasquetti, un Francisco Umbral amb nom postís.
      En fi, Manel, una gran elecció. Per mi un llibre de 10.
      Una abraçada.

    Viendo 1 entrada (de un total de 1)
    • Debes estar registrado para responder a este debate.